La mayor de todas las felicidades
Ferdinand Hodler, «Primavera» (1901)
«La felicitat, però, no solament existeix a la terra, sinó que sovint es troben estones que en són plenes, com d’un mineral rar; només cal saber cercar-lo. La majoria dels homes són fets de tal faisó, i els encarregats de conduirlos els menen tan malament, en forma tan inhumana, que, d’aquell tresor, se’n perden cada dia quantitats enormes. L’home hi passa a frec, i fins de vegades el trepitja, però ni el veu. I és que la felicitat no consisteix pas en quelcom que algún pugui donar-nos, sinó en una troballa que nosaltres mateixos hem de saber fer, individualment, solitàriament, sense que hi valgui l’ajuda d’altri. És un tresor interior, ocult al fons de cadascú, no una mina que cal anar cercant enfora. Per això mai no hi ha agut, ni hi haurà, felicitats col.lectives, com les que eternament prometen a la humanitat que les va somniant els explotadors i els il.lusos: hi ha tan sols paròdies y al.lucinacions multitudinàries. La felicitat autèntica és sempre personal i intransferible, com les més altes valors humanes; i la més gran de totes les felicitats, la més profunda, és la de l’amor assolit, la de dos egoistes solitaris que la descobreixen i realitzen fonent-se en un de sol. És, per dir-ho d’un cop, un equilibri perfecte, per bé que inestable, damunt el present pur, sense el més lleu aliatge de passat o d’avenir».
Gaziel
Tots el camins duen a Roma – Memóries
(II part, XVII capítol)
Escribe un comentario